Ha mort, als setanta cinc anys, Arcadi Oliveres, un home bo. Una d’aquelles persones que aconsegueixen unanimitat: estimació incondicional i valoració extrema.
Activista, economista i professor, Oliveres ha tengut temps d’acomiadar-se dels estimats. Sabia del seu final i es va preparar per quan arribàs. De fet la preparació durà tota la vida, una vida dedicada a canviar i explicar als seus alumnes que una altra manera de viure és possible. «I no només possible, sinó que nacessària i urgent», afegí en una entrevista que vaig tenir el plaer de fer-li a IB3 ràdio fa uns anys. De fet la seva relació amb Mallorca no fou només tangencial, hi va venir sovint. I en algunes de les visites a l’illa, fins i tot participà en actes del Club d’aquest diari.
Presidí Justícia i Pau i lluità, com pocs, a favor del pacifisme. Quin oxímoron: lluitar a favor de la Pau. Gran paradoxa.
Es va significar, amb Teresa Forcades, a través del moviment Procès Constituent, amb el qual relacionà la independència de Catalunya amb la política social. Sempre un dels seus fars.
A la pregunta de si hi som a temps de regirar-ho tot, contestà: «Estam al final d’un sistema que, de cada vegada més, passa per damunt vides humanes i que a més, destrueix el planeta sense cap necessitat».
I per quan, aquest canvi necessari? «Ja hi som a dintre. Els canvis no es fan d’un dia per l’altre. De la mateixa manera que el pas del feudalisme al capitalisme fou lent, el del capitalisme a una altra forma més solidària i respectuosa amb la Terra i els éssers humans també portarà el seu temps».
Considerava que els europeus en particular i els qui vivim en el món occidental en general som uns privilegiats. Per tant manca fer un pas vers la justícia social que posi a tots els habitants de la Terra en igualtat de condicions i de maneres de viure. )I afegí: «Allò que consumim els mil milions de privilegiats que fa que pensem que vivim bé, és a costa d’agafar els recursos dels altres sis mil milions de persones. I això no es pot aguantar molt temps més».
Paraules plenes de duresa que s’intensificaren a l’hora de parlar de la Xina: «La Xina és el pitjor del pitjor. És l’antítesi del que s’ha de fer, tant econòmicament com políticament, ja que creix de forma irresponsable i, el que és greu, amb el nostre beneplàcit».
