Robots a la vall

Hi ha un aspecte de la intel·ligència artificial (IA) que em sembla fascinant. És la hipòtesi de la "vall inquietant" ("uncanney valley") formulada pel japonès Masahiro Mori. Els éssers humans, per dir-ho curt, tenen una certa empatia amb els robots amb aspecte humanoide, però només fins a la frontera en la qual la similitud és tan intensa que el robot sembla humà. És aquí -i no en els prototips metàl·lics o en la robotització de pel·lícula– on el rebuig o l’aversió es fa evident, justament perquè hi percebem amb nitidesa allò que el robot té de 'no humà'. Algú ho ha comparat amb un cadàver. Sembla que existeixi encara com un ésser vivent, però és en les diferències que apreciem allà on neix la inquietud, perquè, en el cas del cadàver, ja no és viu, i, en el cas del robot 'encara' no és humà, tot i que s’hi acosta.

Durant tres dilluns de desembre, un filòsof –Joan Manuel del Pozo– i un enginyer –Ulises Cortés– han parlat d’IA en el marc de la Butaca Casademont, una iniciativa de la fundació del mateix nom, de l’Ajuntament i de la Universitat de Girona. ¿On són els límits? ¿Tenen les màquines capacitat creativa?  ¿Tindran drets els robots? ¿S’equivocaran i, doncs, aprendran a ser humans? Aquestes preguntes –i moltes d’altres– s’han plantejat en un diàleg apassionant que es pot veure a la xarxa. No hi trobaran respostes, però sí l’impuls del coneixement. Com deia Aristòtil, "el desig de saber".