mateu avellaneda dibuixant al pati del carrer de l’aurora
La Maria Rosa Avellaneda Mañosas ens ha escrit al Records de Terrassa i ens ha explicat el següent:
“El meu pare Mateu Avellaneda va deixar diversos escrits explicant records i tradicions que ell va viure en la seva infantesa i adolescència, i escrivia:
“de totes les coses que desapareixen o han desaparegut em dol de tot cor que els que vindran no en sabran res absolutament“.
Aquests escrits són curiosos i interesants per conèixer costums i fets d’abans. Descric a continuació el titulat “El rellotge“. Com que es bastant extens procuraré fer un resum per transmetre el seu contingut:
“En aquella època sense tenir rellotge podies saber perfectament l’hora exacte. Puntualment passaven pels carrers de Terrassa els venedors ambulants i era tanta la regularitat en que diàriament anunciaven les seves mercaderies que al sentir-los ja sabies exactament l’hora que era. Quant de bon matí passaven les cabres del Pauet eren LES SET. Pujaven de la carretera pel carrer Topete i es paraven al carrer de l’Aurora, es munyien les cabres a la vista del públic per vendre la llet.
Més tard, tocava la campaneta del Carrau EREN LES VUIT I MITJA i sortien els treballadors de les fàbriques per anar a esmorzar. A LES NOU les corredisses de la gent per reintegrar-se al treball. A les NOU I MITJA passava el “Carro de la brossa” amb la campaneta anava repicant.
mateu avellaneda dibuixant al estudi del carrer de l’aurora
A LES DEU altre carret amb altre campaneta. Era el vell Danés que anava venent paperines de mongetes i cigrons i altres coses. A les DEU I MITJA un crit de !Cafèeeeee!!. Era el Barroto amb les cafeteres lluentes venia cafè. A LES ONZE altre crit del borreguer, amb una cistella de vímet tapada amb un tovalló blanc cridava !Borregos de Cardedeu! Més tard nou crit greu i mesurat !Cafèe..! Era el Dominguet i eren amb tota seguretat DOS QUARTS DE DOTZE DEL migdia.
Així com al matí es sabia l’hora, a la tarda es sabia a mes el dia de la setmana. El dilluns entre QUATRE I CINC passava el Cullel Noies pintes i ulleres !barato!…. El dimecres a mitja tarda passava un !plataioro! com deien les dones. Els Dijous passava un paraigüero francès que cridava amb veu forta i amb cantarella !Paraigúerooooo!!. El dimecres també passava un terraire de Sabadell amb serradures, terra d’escudelles i blanc d’Espanya.
Els Dissabtes a la tarda passava un ceguet amb una guitarra. Es parava davant de Ca l’Angeleta Pagesa sota d’un magraner que treia les branques per sobre la paret de Cal Sensada i amb veu rogallosa cantava el cuplet de moda el !Ven i Ven! i !Serafina la rubiales! que segons la cançó era una chica divina…..”
Les fotografies són originals de la família Avellaneda i les he pogut reproduir amb el permís de la Maria Rosa Avellaneda Mañosas que amablement me les ha fet arribar.
Nota. Un d’aquets escrits titulat “Lladres a cal Vileta” va ser publicat en el blog d’en Joaquim Verdaguer, i també tots els altres escrits en el llibre “Mateu Avellaneda Recull“.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2014/05/robatori-la-masia-de-can-figueres-del.html
També podeu trobar una petita referència al il·lustre Mateu Avellaneda a: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/09/28/mateu-avellaneda/
Records de Terrassa 
Interessantíssim el record del Sr. Avellaneda. És un reflex de la vida quotidiana del poble, dels costums, personatges i també de la estructura social de l’època. Jo voldria afegir, en relació al rellotge mediàtic, que en diríem ara, que les fàbriques feien sonar una sirena que se sentia per tota la ciutat i senyalava l’hora de plegar i l’hora d’entrar a treballar a cada fàbrica, especialment, que jo recordi, la Anónima i Cal Torredemer, que es sentien de bastant lluny.
Suposo que això és bastant posterior als fets que relata la família Avellaneda, però deunidó el temps que fa també. Quan passo per davant de les fàbriques deshauciades que encara et trobes anant pel carrer en algunes zones del centre, sento nostàlgia i em passen pel cap tots aquests records, incloent-hi el soroll dels telers, i l’olor de la llana que inevitablement t’acompanyava quan anaves pels carrers, evidentment sempre a peu, i com no!! la gatzara de les noies que sortien de treballar d’aquelles fàbriques.
Realment l’ocupació de la dona era importantíssima en l’època del boom tèxtil. Cosidores d’errades, ram de l’agulla, teixidores, mitjaires, confecció, i moltes d’altres, eren típicament d’ocupació femenina. D’això, l’amic Ricard en sap mes que jo i perdoneu, pero me n’he anat d’un tema a un altre… els anys!!!.
M´ha encantat el post d’aquesta setmana ple de records del dia a dia en la nostra ciutat, i que com bé pensava el Sr. Avellaneda si no fos per que ell mateix ho va escriure ara per ara haguessin quedat en l’oblit del pas del temps. És una sort que a través de la seva filla s’hagin recuperat.
Sempre és un plaër arribar fins aquest blog i viatjar al passat a través dels post que s’hi publiquen.
Salutacions.