Gorres màgiques contra la pena

La Yolanda i la Carmen entren a l’Hospital de la Vall d’Hebron amb el pas lleuger de qui hi ha vingut moltes vegades. Arrosseguen un carretó amb quatre caixes de cartró i un logo repetit: un smiley amb bandana hippy. Ningú ho diria, però en aquestes caixes hi porten gorres màgiques. Així les va definir un nen amb càncer. Perquè quan se les posava –explicava–, la gent el deixava de mirar amb cara de pena.

Kimo-kap, es diuen. En anglès significa: «Gorra de químio». Hi ha qui les ha rebatejat com a «amulets de tela». Tenen un aire semblant a les gorres dels cirurgians que molen més d’Anatomía de Grey: estampats de colors que ningú s’espera en un hospital. «Són bandanes perquè els pelats, com nosaltres en diem, es cobreixin els caparrons de color i alegria», resumeix la Yolanda.

Yolanda Santos és una de les delegades de Kimo-Kap Catalunya. Fa quasi tres anys que es van unir al projecte solidari de Jeanne de Montluzin: nord-americana amb base a Madrid, supervivent d’un càncer de mama. Ja n’hi ha 26 delegacions a Espanya. La setmana passada van enviar kimo-kaps a Guayaquil (Equador), així que van camí de complir la dita: el món és un mocador (solidari).

¿Què és un kimo-kap? «És un mocador bandana per als nanos en tractament oncològic», resumeix la Yolanda. «Estan fets amb cotó 100% i sense costures visibles, perquè no hi hagi cap fregament en aquells caparrons tan delicats». Tots són reversibles: un costat estampat; l’altre, llis. Un pacient de 7 anys li va dir a la Jeanne que el costat llis era perfecte per «als matins llisos». Un codi visual amb el qual dir sense parlar quan n’estan fins al capdamunt.

La Yolanda ha vingut avui amb Carmen Marín, voluntària veterana. És una MacGyver de la solidaritat: tant et converteix un tros de tela en una rosa com t’aconsegueix un bressol del no res. Tot sense ànim de lucre. Aquestes dues oenagés personificades entreguen avui a la Vall d’Hebron uns 500 kimo-kaps. «Que ha fet gent altruista», apunta la Yolanda. Seria reiteratiu dir que aquí hi ha tela de solidaritat. «Hi ha molta gent solidària», assegura la delegada. No s’atreveixen a posar-hi xifra. «Milers de persones», calculen.

"ÉS UNA CADENA DE FAVORS"

No cal saber cosir per implicar-se. «Només difonent-ho, ja hi estàs col·laborant», anima la Yolanda. Hi ha voluntaris que donen teles, fils, bosses, etiquetes, que recullen entregues. «És una cadena de favors», diu la Carmen. N’hi ha tutorials a internet, fan tallers en ajuntaments… «Anem on ens diuen», afirma la Yolanda. El patró es pot descarregar a  internet. N’hi ha de totes les mides: des de nadons fins a 18 anys. «El més difícil és aconseguir teles per als adolescents», apunta la Carmen. «Jo en demano als EUA». Ahir van portar fins i tot mocadors per acolorir. «Una empresa ens ha donat retoladors», explica la Yolanda. Fan gorres fins i tot per a comunions.

¿L’efecte kimo-kap? «És com quan em diuen a mi: ‘¡Quines ulleres que dus!’ –les ulleres de la Carmen són de coloraines–. ¿Oi que no m’has mirat les arrugues? M’has mirat les ulleres. Ni els cabells blancs em miren ja», riu. El mateix passa amb aquestes gorres màgiques. «Apa, quin mocador tan xulo –afegeix la voluntària–. I no mires si fan ulleres o estan pàl·lids».

Notícies relacionades

La vida paral·lela de 'Saber y ganar'

Milionari busca nòvia

¿El que més agrada als seus propietaris? «Em converteixo en superheroi», respon David Sole somrient en un llit de l’Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron. Té 6 anys i ahir duia una bandana de Spiderman. «Doncs és còmode», afegeix Laura Calls al davant. «I t’ho pots combinar amb la roba, que és molt important», recalca rient. Té 15 anys. S’acaba de canviar per primera vegada la gorra de llana per un kimo-kap. «Em va enxampar a l’hivern tot això», es justifica sense drama. «És un gest molt bonic», assenteix Eva Ras mentre li allisa la gorra de ninotets al seu fill, l’Adrià, de 5 anys. Li acaben de fer un trasplantament de medul·la. «S’agraeix molt», afegeix la mare.  

La delegació catalana de Kimo-Kap entrega gorres –«cada cop que ens ho demanen»– a la Casa Ronald McDonald, La Casa dels Xuklis, Vall d’Hebron, Sant Joan de Déu i la Fundació Enriqueta Villavecchia. El pròxim repte: Entregar 3.000 kimo-kaps al complir els tres anys. «Són molts, ¿eh?», somriuen. Els celebraran al juny. ¿La recompensa? «Quan surt un nen amb el kimo amb aquell somriure és...». La Yolanda s’emociona. «¿Quina recompensa millor hi ha?».