Tres mesos, una revolució, i set, una eternitat

Fa tres mesos, dies després que Martin Schulz anunciés que no seria candidat per tercera vegada a presidir el Parlament Europeu sense especificar en què consistiria el seu retorn a Berlín, una fe molt escassa sobre el seu futur regnava en cercles polítics i periodístics de la capital alemanya. «No l’afavoreix haver estat tant de temps [23 anys] fora d’Alemanya. Se’l coneix, però no és gaire popular», deia un periodista. Hi havia el convenciment que podia ser una bona solució per a un SPD en caiguda lliure després que el partit s’hagués perdut a la falda d’una coalició dominada per Angela Merkel, però amb zero possibilitats d’arribar a la cancelleria davant una nova candidatura de la dirigent conservadora.

    

Tots els càlculs electorals que es feien en aquells moments donaven per segura una nova victòria de Merkel, això sí, amb menys marge i amb més necessitat de formar una nova coalició que es presumia molt difícil davant l’anunciat daltabaix dels socialdemòcrates. També semblava molt difícil una coalició d’esquerres. El que sí que es donava per segur era l’avanç d’Alternativa per Alemanya (AfD, en les seves sigles en alemany) que portaria aquesta formació xenòfoba i antieuropea a entrar al Parlament. Hi havia por a aquest avanç, por a un Bundestag amb sis partits, por que un Govern encapçalat per la CDU de Merkel no tingués una oposició seriosa i que fos l’AfD el que assumís aquest paper.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

  

 En aquests temps revolts en què tot és possible, tres mesos han sigut suficients per alterar el panorama polític que semblava tan assentat. En aquests moments el dirigent socialdemòcrata s’alça com una seriosa amenaça per a una Merkel que mostra signes de cansament. Schulz encara no ha desgranat el seu programa, però ha avisat d’un gir cap a l’esquerra per recuperar vells valors i polítiques de l’SPD que van ser escombrades per la rendició socialdemòcrata al neoliberalisme rampant. Falten set mesos per a les eleccions, una eternitat. Vés a saber què pot passar fins al 24 de setembre. No obstant, dues coses estan clares. La política alemanya necessitava un revulsiu i aquest, de moment, es diu Martin Schulz, no AfD com tants creien. I l’agenda social de l’esquerra torna a primer pla.