«La civilització va sorgir al voltant d'un foc de llenya»

Que un llibre sobre l'art de fer llenya es converteixi en un dels fenòmens editorials de la temporada a diversos països europeus podria inscriure's a la llista d'excentricitats d'uns temps desconcertants. Però el noruec Lars Mytting, autor d''El libro de la madera' (Alfaguara), del qual ha venut més de mig milió d'exemplars en 16 idiomes diferents, troba raons antropològiques a l'èxit aconseguit per la seva guia per a llenyataires: en l'era virtual, poques coses hi ha més tangibles i reals que un munt de troncs apilats després d'una hora de cops de destral. Ho hem estat fent des de la nit dels temps.

-¿Què fa un periodista i novel·lista com vostè escrivint un vademècum sobre la fusta?

-Sembla un disbarat, ¿veritat? ¡I a sobre té èxit! Feia temps que donava voltes a aquest tema i no sabia per on atacar-lo, fins que un dia, casualment, vaig veure per la finestra de casa meva un veí tallant llenya i apilant-la per a l'hivern. Vaig pensar d'acostar-m'hi a xerrar amb ell, però al final em vaig quedar contemplant la cara de satisfacció que tenia mentre complia aquella tasca mil·lenària. Era incapaç de definir-la, però era molt real. I em vaig dir: «¿I si escric un llibre sobre aquesta sensació, un llibre en què els llenyataires expliquin els seus interessos i ambicions, però que no sembli una visió presumptuosa d'un urbanita com jo, sinó alguna cosa que el meu veí pogués desitjar llegir?».

-I a continuació va agafar el seu Volvo 240 de tracció posterior i durant dos anys es va endinsar als boscos noruecs per rescatar històries de llenyataires. ¿Què va trobar en aquell viatge?

-Gent molt diferent que tenia en comú que dedicava gran part del seu temps a realitzar una tasca que a simple vista pot semblar senzilla i sense gaire història, però si t'atures a observar-la hi trobes matisos interessants. El llenyataire que talla troncs per escalfar-se dialoga amb la naturalesa, perquè l'energia que alliberarà a la seva estufa de llenya és la mateixa que aquest arbre ha acumulat durant anys. Al seu lloc creixerà un altre arbre que repetirà el cicle de les estacions novament. És un acte ecològic, i també d'amor.

-¿D'amor?

-El que més em va cridar l'atenció de tots els llenyataires amb qui vaig parlar va ser la sensació de benestar que transmetien al veure's complint la transcendental missió d'escalfar la seva llar i la seva família. Una cosa tan simple com això, però tan bonica. Una dona m'explicava que el seu pare gairebé no parlava de les seves emocions, es passava el dia al cobert fent llenya. Al final, ella va entendre que ell li parlava a través d'aquell gest, donava el seu amor a tota la família en forma de calor. A vegades, fins i tot, fins després de morir.

-¿Després de morir?

-Em va sorprendre conèixer moltes històries d'homes d'avançada edat que havien arribat al final de la seva vida però que seguien apilant llenya més enllà de les seves necessitats vitals. Homes a qui quedava un hivern de vida, però que continuaven tallant troncs perquè la seva família seguís escalfant-se quan ells ja no hi fossin. I ho feien amb una dedicació exquisida, concentrats en la tasca, absorts, aliens a tot el que passés més enllà de les seves destrals. Aquest llibre tracta sobre l'amor per la feina pràctica i l'exercici manual. Sobre el plaer que un experimenta quan fa alguna cosa que li permet estar en contacte amb la naturalesa, sense artificis, de manera directa i real.

-Però el seu llibre no és un manifest ruralista que promogui el retorn a la vida al camp. És més aviat una guia pràctica sobre aquest ofici.

-És així. En tot moment vaig voler mantenir una visió neutra sobre el món dels llenyataires. Em limito a descriure el que fan i a explicar dades, anècdotes i milers d'històries que hi ha al voltant de la fusta, i que poden ser útils per a tothom que porta a terme aquesta tasca. Però jo no invito la gent a abandonar les ciutats per anar-se'n a viure al bosc. Només fixo l'atenció en una tasca que l'home fa que compleix amb abnegació absoluta des de fa milers d'anys. Tallar troncs explica més coses sobre nosaltres de les que ens imaginem.

-Per exemple, revela la personalitat. Desconeixia que la forma com un organitza un llenyer anuncia si un és fidel o infidel, tranquil o nerviós, previsor o espontani.

-A les zones boscoses del meu país han après a deduir el caràcter dels natius depenent de com guarden la llenya. Un llenyer és una escultura efímera creada per acabar cremant, però revela la personalitat del seu autor. Una pila ostentosa parla d'un home extravertit, probablement donat a fer el fanfarró. Una pila desorganitzada alerta sobre un caràcter inestable, mandrós, donat a les borratxeres. Un llenyer perfecte, mil·limètric, revela un caràcter obsessiu, sense vida social. El sorprendrà saber que al meu país, durant segles, la forma com es guarda la fusta va ser una guia per a les dones que buscaven marit. De fet, allà l'amor s'expressa regalant llenya, no flors.

-El que és sorprenent és que la seva història hagi interessat en països no tan donats com el seu a aquesta pràctica. ¿S'ho esperava?

-Sincerament, no. Encara recordo la primera trucada que vaig rebre d'un lector, que preguntava per un tipus de serra mecànica que anomeno al llibre. Vaig pensar: «¡Increïble, tinc un lector, ha valgut la pena!». De seguida es va esgotar la primera edició, i després la segona, i la tercera. Alguns deien que aquest llibre només podia interessar a Escandinàvia, però va començar a vendre's amb bogeria a Alemanya, Dinamarca, la Gran Bretanya, i fins i tot a Holanda, on crec que hi ha dos arbres en tot el país.

-¿Quina explicació troba a aquest èxit?

-Hi ha alguna cosa en el nostre inconscient col·lectiu que ens uneix a la fusta de manera íntima. Els nostres avantpassats es van passar la vida partint troncs per subsistir. Si ho pensa bé, la civilització va sorgir al voltant d'un foc de llenya. La nostra cultura es va desenvolupar sentint històries a la vora d'un foc on cremava fusta que algú havia tallat prèviament. Està gairebé als nostres gens.

-Avui vivim allunyats de la fusta, habitem ciutats cobertes d'asfalt i formigó.

-Per això ha despertat tant interès aquest llibre, perquè llança una mirada sobre una tasca que forma part de la nostra història més ancestral, però que teníem pràcticament oblidada. Curiosament, els països que tenen menys boscos són els més preocupats per la supervivència d'aquests reductes naturals. I són els lectors urbans els que més s'han emocionat llegint aquestes històries de llenyataires.

-¿No sembla contradictori?

-A simple vista sí, però pensi-ho: la vida moderna està plena de tasques estressants i virtuals de les quals no veiem el resultat, interactuem amb pantalles i realitzem treballs el resultat dels quals no podem tocar. En canvi, agafar una destral i uns troncs i transformar-los en una pila de troncs per cremar-los en una foguera és una cosa real, immediata, que té lloc davant dels nostres ulls fruit de la feina de les nostres mans. A més a més, ens connecta amb alguna cosa que van fer els nostres avantpassats per escalfar-se i evitar el fred, està inscrit en el nostre instint de supervivència.

-Hi ha qui situa el seu llibre en la cultura que promou la vida 'slow'. ¿Hi està d'acord?

-La meva intenció no era aquesta, però entenc que s'hagi interpretat així, perquè en el fons parlo d'una cosa que està als antípodes de la pressa i l'estrès. Treballes amb troncs que fa dècades que s'han estat formant i que poden trigar mesos a cremar. Tallar fusta i apilar-la és una mena d'homenatge i un recordatori que no hi ha res que duri per sempre. Exigeix calma i previsió, i també una concepció lenta de la vida.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Perdoni la curiositat personal: veig que li falten diversos dits d'una mà; no els devia perdre tallant troncs, ¿veritat?

-No, els vaig perdre fa molts anys intentant arreglar una motocicleta. Però ja que ho esmenta, li diré que els perills de partir llenya formen part del seu encant. Facis servir destral o motoserra, si et descuides pots fer-te mal. Això exigeix concentració, i durant aquest temps et mantens aliè a tot el que passa lluny de les teves mans. Si ho fas bé, entres en una espècie d'estat de meditació, pots arribar a sentir que ets part de la naturalesa.