Camps a les nostres consciències

Es va cansar de contemplar a la televisió la tragèdia dels refugiats i va reunir forces i voluntats per prestar-los ajuda. Es va cansar, també, d’estar encallat amb el seu equip a les platges de Lesbos, rescatant cadàvers i atenent supervivents, sabent que molts altres sucumbien a diverses milles de distància, abandonats a la seva sort per les màfies. Es va cansar, en suma, d’aquest exercici tan nostre d’encongir-nos d’espatlles i resignar-nos davant la desgràcia aliena.

    L’epopeia d’Òscar Camps i totes les ànimes de Proactiva Open Arms davant la costa líbia, narrada a EL PERIÓDICO per dos testimonis excepcionals com Jordi Évole i el fotoperiodista Ricard García Vilanova, il·lustra la infinita i temerària generositat dels seus protagonistes. Retrat i ambigrama, ja que a l’invertir-lo descobrim la infinita i covarda insolidaritat europea davant la conversió del Mediterrani en una insondable fossa comuna que des del 2014 ja s’ha empassat més de 10.000 éssers humans. En aigües territorials europees s’executa l’operació d’extermini més gran des de la matança de Srebrenica. Així de simple. Així de trist.

Notícies relacionades

Un vaixell en un mar de desigualtat

'Salvados' vol portar el documental al cine per finançar el treball de Proactiva al Mediterrani

    El més còmode és atribuir aquesta catàstrofe humanitària a la comunitat internacional, que no va aturar ni la guerra de Síria ni l’expansió de l’Estat Islàmic. O culpar els dirigents europeus de mirar cap a un altre costat. De gasar els refugiats, tancar fronteres i aixecar tanques. De permetre la sistemàtica conculcació dels drets humans a les seves fronteres, i practicar-la amb les denegacions d’asil i deportacions massives. De subcontractar a Turquia la repressió dels que fugen de la fam i de la barbàrie, tolerant a canvi que un president electe es transformi en un sàtrapa.

Temor a l’estranger

Sent tot això cert, no ho és menys que si els governants europeus actuen així és perquè a les societats occidentals hi ha calat el temor a l’estranger, que ha impulsat les forces ultres i xenòfobes. La responsabilitat, doncs, és compartida. I a Espanya, l’obstinació d’Òscar Camps aplaca la consciència col·lectiva d’un país que, lluny de castigar la garreperia del Govern amb els refugiats, el premia a les urnes. Així de trist.