Avui m’agradaria dedicar quatre ratlles als meus alumnes. A aquells que pensen que el català no és sant de la seva devoció i que s’ofeguen amb un got d’aigua a l’hora de fer un exercici. Als que pesen figues perquè les classes se’ls fan més llargues que un dia sense pa. Als que em fan la gara-gara per aprovar i als que sempre estan a la lluna de valència. Als que són el cul d’en Jaumet i se’ls ha de parar els peus. Als que se es riuen del mort i de qui el vetlla i als que mai no fan brot. Als que fan que em pugi la mosca el nas i quan els toco el crostó fan com si sentissin ploure i als que sovint em prenen el pèl. Als que els he de picar la cresta de tant en tant i als que em treuen de polleguera sempre. Als que creuen que han d’aprovar per la seva cara bonica i als que són un tros de pa.
 
Vull que tots s’hi sentin reflectits perquè al llarg del curs de cada un me n’emporto un bocí. L’adolescència no és bufar i fer ampolles, hi ha qui quan té un mal dia surt amb un estirabot. D’altres, tan aviat es tiren els plats pel cap com es mengen a petons. Tots són diferents: tants caps tants barrets. Cadascú té el seu encant. Els cara dura perquè per aconseguir les coses a la vida cal tenir pebrots. Els que neden en l’abundància perquè tot i que de vegades sembla que pixin colònia, tenen cops amagats. Els que tenen la pell molt fina perquè fan que aprenguem a mossegar-nos la llengua. Les noies que van pinta i mirall i sovint ens deixen amb un pam de nas. Els que no diuen ni ase ni bèstia quan hi ha roba estesa, perquè n’hi ha que sempre estan a l’aguait, a punt per fer safareig. Els que van amb el cor a la mà i tenen la mà trencada per evitar que hi hagi picabaralles entre els que sempre busquen brega. Els perepunyetes perquè segueixen les classes fil per randa. I, evidentment, els que aconsegueixen que tots ens pixem de riure quan fan el préssec.
 
Malgrat que durant el curs no tot sempre són flors i violes, perquè de vegades hi ha alts i baixos i cal fer el cor fort i pit i amunt. No m’agrada pensar que un curs escolar és un anar tirant i qui dia passa any empeny. Crec que al mal temps bona cara i als que més els costa ja saben que cal treballar de sol a sol per guanyar-se les garrofes.
 
I els professors ja se sap, de vegades també ens posem de peus a la galleda perquè qui té boca s’equivoca. Som aixafaguitarres i cabuts. Cal saber de quin peu calça cadascun perquè si ens toquen el voraviu posem el crit al cel. Però també ens agrada pensar que hem posat tota la carn a la graella, que hem donat cosa i ànima per ensenyar-vos tot el que era al nostre abast.
 
Ras i curt, no vull acomiadar-me amb un bon vent i barca nova. No demano la lluna en un cove, només que hagueu après un xic de tot i un poc de mots i un pèl de llengua i molta xarrera, en català, ei si pot ser!
 
Gràcies a tots per les estones de cel. Adéu-siau!